Històries d'Oncotrail: Oncoteam
Avui volem compartir amb vosaltres la darrera entrada que la Núria Lisbona, participant d'Oncotrail, ha escrit al seu blog Dol confinat. La Núria va començar aquest blog arran de la mort de la seva amiga Anna, l'1 de març passat, a 300 metres de l'arribada d'una mitja marató a Platja d'Aro. En aquest escrit explica com l'Oncotrail li ha canviat la vida.
Des que vaig fer la meva primera Onco que ho trobaves heroic. Vas riure molt quan t'explicàvem les anècdotes que vam viure amb el teu germà. Mare meva, com el van enredar. I l'any següent, quan l'Anna i la Sara em van dir de fer equip de Braves ho tenia clar, tu en series una. Però resulta que l'any té 365 dies i d'entre aquests, la mala sort va voler que sempre el primer dissabte d'octubre sigui l'Onco i sempre, el primer diumenge d'octubre siguin les teves oposicions. Fins que no aprovessis, no podries fer-la. Aquest novembre vaig pensar que la del 2021 seria la nostra. Estava segura que aprovaries aquest 2020 i si no era així, que dissabte del 2021 ja t'hauríem convençut perquè fessis els primers trams i anessis a descansar. De fet, tu et vas passar tota l'Oncotrail 2018 seguint-nos, i em deies que estigués tranquil·la, que eren ordres del teu preparador "el dia abans, prohibit estudiar".
N'estava convençuda. Aquest projecte estava fet per a tu. Esport, solidaritat i natura. Anna 100%.
L'Oncotrail per mi és un dels projectes més bonics i més importants que m'he sumat mai. Un repte que són molts reptes en un. Quan el 2017 em van inscriure a un equip de companys de l'Ajuntament on jo acabava d'anar a parar, sense que jo digués que sí, no sabia on em posava. Jo feia més de 2 anys que no practicava esport, venia d'un any personal molt difícil, era una autònoma que treballava 52 hores la setmana a tot l'Empordà i feia els àpats al cotxe. Tot plegat va fer que m'engreixes uns 12-15 kg de la meva mitjana. Jo no he sigut mai una persona prima, però si busqueu fotos del 2016-2017, veureu la diferència. Jo no estava bé, ni mentalment ni físicament. L'Oncotrail m'ha regalat moltes coses. En primer lloc, les Cotorres. Elles, unes dones força més grans que jo (us estimo) que van aconseguir que em cregués que amb 26 anys, llevar-me a les 5.30h d'un dia d'estiu per anar a córrer no era tan estrany. Elles que em van explicar que per córrer has de parlar. Si no pots parlar, vol dir que vas sobre les teves possibilitats i per tant, no et forcis més. Brutal, oi? Elles, que em van regalar la Sargantana. La que ara sento tan meva (i la Irian també). El primer dia, em vaig presentar amb pantalons llargs, bambes llises i màniga llarga que al cap de 10 minuts ja m'havia arromangat. L'endemà no podia caminar de la meva taula a la del meu company de despatx. Les agulletes més bèsties de la meva vida. Però a partir d'aleshores, vaig recuperar la salut i la forma i ja no he parat de fer esport fins el dia d'avui. L'Oncotrail m'ha regalat noves amigues i redescobriments amb amigues del passat. Em fa sentir estimada i em fa sentir molt forta i sobretot, molt útil. L'organització de l'Oncotrail és de 10 i viure-la sigui en la posició que sigui: corrent, de voluntària, animant, és una experiència preciosa. I jo la volia viure amb tu com a companyes d'equip. Al novembre pensava que entrenaria molt fort per poder ser del teu grup de 4 el 2021. Perquè m'hagués fet molt feliç. Perquè ets forta, un nervi i "l'alegria de la huerta" i segur que haguéssim acabat amb una muntanya d'anècdotes.
Ara ja sé que no la correré al teu costat i evidentment, no és el que més em cou de tot el que ens perdrem. Però sé que la correré amb tu al cap, al cor i també a la samarreta. La nostra estrella. Els meus quilòmetres seran nostres.
T'enyoro i t'estimo.
La teva Nuni.