Logo
Què significa ser voluntari? Ser voluntari és estar compromès, en el marc d’una acció conjunta, per treballar a favor d’un col·lectiu. És descobrir la solidaritat i la participació no com el resultat d’una acció, sinó com una forma de plantejar la vida i la convivència en la comunitat.

És assumir el valor de la gratuïtat, en tots els seus sentits, regalant temps, espai, afecte, companyia...sense esperar res a canvi. És optar per uns valors, renunciant a uns altres i contribuir a construir un model de societat millor, més just i més humà. Ser voluntari no és una afició, sinó que és una manera de ser, no n’hi ha prou amb voler-ho fer bé, cal fer-ho bé.

En el nostre cas, el camp d’actuació dels voluntaris és l’àmbit oncològic i l’objectiu principal és contribuir a la millora de la qualitat de vida dels pacients amb càncer i els seus familiars. Hi ha moltes maneres de treballar en aquest camp, però avui ens centrarem en el voluntariat hospitalari i el domiciliari.

En el voluntariat hospitalari, l’acció està emmarcada dins de l’hospital i l’objectiu és, d’una banda, donar suport a les persones ingressades, tractant de millorar la seva qualitat de vida en les estades hospitalàries, i de l’altra, atendre un ventall de necessitats que no queden cobertes, que són importants pel malalt i per la seva família i que moltes vegades no poden ser ateses dins del món hospitalari.

En el voluntariat domiciliari, en canvi, l’acció se centra en el domicili. Es fa acompanyament i es dóna suport a persones que pateixen una malaltia en la qual hi ha molt de patiment i s’ha de tenir molt present que la línia entre ser útil i fer nosa, és molt fina.

Per fer un acompanyament adequat, és necessari prendre consciència del “jo” (com estic, com em sento) i després escoltar el malalt i detectar quines necessitats té i/o quines necessitats té la família per saber què pertany a les meves competències i en quins aspectes puc ser útil ara i en quines no.

Acompanyar vol dir anar un al costat de l’altre, donar-li el lloc que li correspon, sense treure el lloc ni la decisió de la persona.

  • És reconèixer la persona i acceptar el que té d’única, respectar la seva dignitat i la seva intimitat.
  • És donar valor a la seva vida i ajudar-la a redescobrir el seu potencial, permetre que expressi els seus desitjos i les seves aspiracions.
  • És caminar al seu costat respectant la seva evolució i el seu propi ritme, adaptant-se constantment a les seves necessitats i detectar les seves carències.
  • És ajudar-la a augmentar la seva autoestima.
  • És considerar-la com un ésser en evolució constant, ajudant-la a acceptar els canvis que es produeixen a la seva vida.
  • És evitar que se senti exclosa.


S’ha d’acompanyar, no empènyer. En l’acompanyament a malalts, el concepte PRESÈNCIA, és una de les formes de suport més importants; sovint no cal dir res, només cal ser-hi.
  • Escoltar, amb els cincs sentits, fent escolta activa; saber que t’escolten és terapèutic
  • Dirigir-nos a ell pel seu nom
  • Donar esperança, no fugint de la realitat
  • Companyia (no envaint la intimitat)
  • Presència social (al món també li importa el meu dolor)
  • Fortalesa (despertar les seves fortaleses i possibilitat d’acceptació)
  • Alegria (sentit de l’humor, les celebracions...)
  • Respecte, tolerància i comprensió
  • Actitud acollidora i de servei
  • No mostrar-nos distants
  • No jutjar les persones ni les seves reaccions
  • No buscar reconeixement ni gratitud
  • No tenir por del contacte físic, un petó, una abraçada, però mai forçar-lo.
  • Solidaritat amb el pensament de l’altre (tenir empatia)
  • Saber gestionar el silenci
  • Respectar i no “esventar” el que ens explica
  • Mostrar interès però fugir de la curiositat
  • Respectar el dolor i el sofriment, fugint de la superficialitat i la lleugeresa
  • No negar la situació sinó donar sentit
  • Disposat a ajudar i donar però sabent rebre i compartir
  • Saber escoltar, saber callar, saber parlar...

Cal tenir molt clar també, què és el que no hem de fer:

  • Parlar de la malaltia si el malalt no ens en parla.
  • Suplir la personalitat de l’altre
  • Caure en el paternalisme
  • No explicar la nostra història personal
  • Parlar de la mort? No s’han de forçar mai aquests temes
  • Directivisme: dir-li el que ha de sentir, de pensar...
  • Tenir-li llàstima. Hem de saber diferenciar entre la compassió i la llàstima. La compassió és la tristesa pel mal d’un altre, és la participació en el dolor de l’altre; es sentir amb l’altre.
  • Implicar-nos emocionalment; s’han de posar límits.

Tot plegat es podria resumir en una sola frase: al malalt se l’ha de tractar amb respecte, amb humilitat i, sobretot, com a persona i no com a malalt.

Autor: CARME VENTURA. Psicooncòloga i responsable de voluntariat oncològic de la Fundació Oncolliga Girona
Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari, optimitzar la navegació sense identificar-lo i obtenir estadístiques de l'ús del lloc.
Continuar la navegació en aquest web comporta l'acceptació de la política de galetes.
Més informació