Logo
"La Maria ara descansa... Ha estat un camí llarg i agredolç. La Maria era la meva germana gran. Fa sis anys li van diagnosticar un càncer. No tenia més família propera que la nostra mare i jo. No tenia parella ni va voler tenir fills... Era un esperit lliure i indomable. El diagnòstic de la malaltia va ser un gerro d'aigua freda per a ella, tan activa i tan plena de reptes i per a nosaltres també. Va fer els primers tractaments amb il·lusió, amb voluntat de posar-se bé, amb obstinació de vegades. Va estar bé uns anys, però quan en feia 6 anys, la malaltia va tornar a aparèixer i ja no la va poder superar.

Hem passat les darreres setmanes de la seva vida a l'hospital. Hem pogut parlar de moltes coses, ens hem pogut acomiadar, l'hem pogut acompanyar...Els darrers dies, quan ja estava sedada vam rebre una visita inesperada. Es va presentar un metge que ens va explicar que era el coordinador de trasplantament i que la Maria, per la malaltia que tenia, podia ser donant de còrnies... Em vaig adonar que aquest era un tema que no havíem parlat mai amb la meva germana.

Vàrem parlar-ne una estona amb el metge, primer perquè em pensava que els malalts amb càncer no podien ser donants i segon perquè em costava decidir per la Maria. No sabia si això ho havia d'explicar a la mare també o era millor que ho resolgués tota sola... La veritat és que em neguitejava prendre alguna decisió. Si deia que si, què en pensaria la Maria i la mare? I si deia que no? Tenint la possibilitat d'ajudar algú?

Finalment em vaig decidir, aconsellada pel metge, de parlar-ho amb la mare. La mare no va tenir cap dubte. Em va mirar amb aquells ulls que només té ella i amb aquella mirada tendra i ferma alhora i em va dir: Saps que la Maria hauria estat feliç de poder ajudar a algú! M'agradarà pensar que algú podrà veure sortir el sol tots els dies que la Maria ja no pot...
Vaig pensar que tenia raó i vaig trucar el metge. Donaríem les còrnies de la Maria quan fos el moment.

Han passat uns mesos, estem tranquil·les perquè la Maria ja no pateix, i de vegades ens preguntem, quan ens passa pel costat algú que sembla que descobreix un món nou, si...qui sap...potser ara hi veu gràcies a la Maria".

Aquest podria ser un petit conte de cada un de nosaltres. La donació de còrnies té una llarga trajectòria al nostre país, gràcies a la divulgació que en va fer l'Institut Barraquer.
Hi ha algunes malalties de l'ull, aquelles en què la part afectada és la còrnia, que únicament es poden tractar amb un trasplantament de còrnia.

Anualment es trasplanten a Catalunya unes 1300-1400 còrnies

Aquestes còrnies s'obtenen de donants cadàver, és a dir, de persones que han mort i que no tenien cap contraindicació per a la donació de còrnies. De fet, els criteris que contraindiquen la donació de còrnies són molt pocs, bàsicament: l'edat (ha de tenir menys de 90 anys); que no tingui malalties infecto-contagioses (SIDA, hepatitis...); malalties relacionades potencialment amb prions (com Alzheimer) i malalties hematològiques (leucèmies i limfomes). 

Contràriament al que la gent pensa, la majoria de malalts amb càncer poden ser donants de còrnies

La llei espanyola de trasplantament diu que "tots som donants si no hem deixat constància expressa, sigui verbal o escrita del contrari". En general hi ha poques persones que disposin d'un document de voluntats anticipades, i, en cas que en disposin poques vegades fa una menció específica a aquest aspecte.

És per aquest motiu que, si morim en un hospital, el coordinador de trasplantament mirarà si hi ha qualsevol contraindicació per la donació i, si no hi és, ni tampoc hi ha cap document del pacient que parli específicament d'aquest tema (a la història clínica, a la carpeta la meva salut...), anirà a parlar amb la família respecte a la donació.

La pregunta que els faran és si la persona que ha mort havia expressat en algun moment alguna cosa a favor o en contra de ser donant. Normalment, per als familiars, aquesta "decisió" és molt fàcil si n'han parlat prèviament, perquè en definitiva es tracta de respectar els desitjos del que ha mort. Contràriament, quan no se n'ha parlat abans, de vegades resulta més difícil prendre aquesta decisió, perquè la persona que es troba en la disjuntiva no sap ben bé què fer i té dubtes.

A cap de nosaltres ens agrada pensar que un dia morirem... Però inevitablement això passarà tard o d'hora. Vida i mort són dos estats complementaris però excloents. Quan tenim una malaltia llarga, sovint, en algun moment ens parem a pensar com volem que sigui el nostre final. Això és més difícil quan no estem malalts... Però certament, tard o d'hora ens hi trobarem.
Deixar parlades algunes coses sobre les nostres preferències i el que ens agradaria que fessin quan ja no puguem decidir o ja no hi siguem, pot facilitar a la persona que ens farà de representant, prendre decisions. No ho sentirà com una llosa ni com un nus a la gola, sinó que simplement ajudarà a fer que passi allò que nosaltres prèviament havíem escollit i decidit.

Decidir si quan arribi el moment de la meva mort vull ser donant o no és un exercici d'autonomia individual i alhora de sentiment de pertinença a un col·lectiu. No deixem escapar aquesta opció que tenim de decidir lliurement, evitem que algú hagi de decidir per nosaltres.

DRA. NÚRIA MASNOU
Coordinadora de trasplantament
Hospital Universitari de Girona Dr Josep Trueta
Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari, optimitzar la navegació sense identificar-lo i obtenir estadístiques de l'ús del lloc.
Continuar la navegació en aquest web comporta l'acceptació de la política de galetes.
Més informació