Logo
Has de ser molt positiu i fort", quantes vegades heu sentit aquesta frase de boca d'un ésser estimat o d'algun amic, quan en prou feines et pots sostenir? Quan entres dins la consulta del metge i et diu que tens un càncer (amb tot el significat social d'aquesta paraula), en aquells instants es trenquen totes les expectatives de vida i de futur, no només les teves sinó també les de la teva família.

Toca assimilar en un període de temps molt curt, un diagnòstic en molts casos sever on possiblement hi haurà una intervenció que, en alguns casos, pot ser agressiva, que poden haver-hi tractaments sistèmics i/o locals amb tot el que això comporta; un llarg procés... una "cosa" que no és desitjada i molt menys volguda. El següent pas és "digerir", passa com els remugants, potser és una mala comparança però aclaridora. Els remugants s'empassen l'herba sense mastegar-la, l'herba passa al rumen i després al reticle, i per últim, l'aliment torna a la boca. Doncs això és el que ens toca fer, "aprendre" a conviure amb la malaltia, arribar a acceptar la nova situació amb tot el que això implica; estem davant d'un procés que no només cal fer-lo sinó que l'hem de fer, és terapèutic i sanador.
No, no és fàcil, és com una rentadora que li poses roba blanca, roba de color… tot es barreja i surt com surt.

Et passen tantes coses pel cap…, no entens el perquè, et fas preguntes que no tenen resposta, retrets que no et porten enlloc; no entens que has fet malament, sents que no veuràs créixer els teus fills o els teus nets… Notes un buit a l'estómac, opressió en el pit, manca d'energia, tens sentiments de tristesa, de pèrdua, de por, de ràbia…, estàs confós, no acabes de creure't que ets el protagonista d'aquesta història; el "bo" del cas és que tens un nou amic que no et deixa mai, que és insistent i persuasiu, "la veu", aquella remor constant que no et deixa viure ni un instant. I quan estàs dins d'aquesta tempesta ferotge intentant aferrar-te, trobar un punt d'ancoratge, t'has de sentir:

"No estiguis trist, home, el que has de fer és no pensar més"
"Has de tenir una actitud positiva, és molt important perquè…"

Ja hi som, entrem en el que es denomina "tirania del positivisme".  Has de ser fort, has de ser valent, has de sortir, t'has de distreure, no t'has d'encaparrar, amb aquesta actitud no vas enlloc…; bé més que una malaltia sembla que t'hagi tocat la loteria amb tant positivisme. I sí, certament l'actitud positiva és necessària i essencial, és veritat que hi ha investigacions que associen un millor pronòstic a l'actitud, a l'esperit de lluita, no obstant això cal anar amb compte amb imposar una actitud que posi excessiva èmfasi en la importància del paper actiu i col•laborador del malalt en la recuperació, ja que pot resultar aclaparant i una càrrega d'excessiva responsabilitat, que dificulti precisament el que es pretén aconseguir. No hem d'oblidar que per poder endinsar-nos en aquest llarg viatge, ens han de deixar el nostre propi espai pel que ens calgui fer, pel que necessitem treballar, cadascú ho fa com sap o com pot. Hem de "caure" (que no vol dir fer arrels), llepar-nos les ferides per després aixecar-nos disposats a fer front al que vingui.

Si donem espai al dolor, el sofriment es suavitza, s'atenua; la situació és la mateixa però el nostre miratge és diferent. Per això cal que ens acompanyin, no que ens empenyin; ens han de sostenir, no ofegar, no envair; ens han d'escoltar; ens hem de sentir acollits i consolats; és en aquest moment dolorós quan sentim que no tot està perdut, ans al contrari, ens adonem que és un camí que no és de roses però tampoc d'espines i que som capaços d'esdevenir una escola de lluita i de tendresa que ens fa forts i ens converteix en jonc.

Autor: CARME VENTURA, psicooncòloga de la Fundació Oncolliga Girona
Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari, optimitzar la navegació sense identificar-lo i obtenir estadístiques de l'ús del lloc.
Continuar la navegació en aquest web comporta l'acceptació de la política de galetes.
Més informació