Logo
En els anys que fa que col·laboro com a fisioterapeuta a la Fundació Oncolliga Girona, tant en els tractaments de drenatge limfàtic com en el grup de gimnàs per la prevenció del limfedema, m’he adonat que una bona part de les pacients que han passat per tot el procés que comporta un tumor al pit, sobretot quan han estat sotmeses a cirurgia i radioteràpia, comparteixen un efecte secundari comú: dolor a l’espatlla. Amb major o menor mesura, amb més o menys impotència funcional, però al cap i al fi, dolor. Un dolor que fins i tot es pot arribar a cronificar, amb els problemes que pot comportar això per a la vida diària.

L’espatlla és una articulació ja de per si complexa. És l’articulació més mòbil que hi ha en el cos humà i per aquest motiu necessita dels elements necessaris per poder produir aquest moviment. Aquest elements es troben al teixit miofascial. Aquest teixit està composat bàsicament per dues parts. Per un costat tenim les fibres musculars, que gràcies a la seva capacitat per contraure’s i estirar-se, provoquen el moviment. I per l’altre, el teixit que les envolta, les protegeix, les nodreix i facilita el seu lliscament, entre d’altres funcions més: la fàscia.
La fàscia està formada per fibres de col·lagen i elastina, organitzades en diverses capes, formant una estructura de teixit connectiu fibrós, orientat en diferents direccions, formant com una mena de xarxa tridimensional que connecta i envolta totes les estructures del cos. La fàscia també forma part d’altres estructures importants de l’articulació, que no intervenen directament del moviment, com poden ser, per exemple, la càpsula articular i els lligaments. En condicions normals, el teixit miofascial pot realitzar moviments articulars amplis, amb facilitat i confort, degut a la seva gran capacitat plàstica. Amb el pas dels anys i de forma fisiològica, degut a l’envelliment, es redueix aquesta capacitat del teixit miofascial. Però a més, hi ha d’altres circumstàncies que el poden agredir, accelerant el procés: traumatismes, gestos repetitius, mals hàbits posturals...

Però, tal i com dèiem al començament de l’article, a nosaltres ens n’interessen sobretot dues. La cirurgia, i la radioteràpia. Sempre que hi ha una operació, la fàscia es veu agredida en forma de talls i incisions per tal de poder aconseguir l’objectiu de la cirurgia. Tot això, una vegada suturat, ha de cicatritzar. Una cicatriu és una reconstrucció, amb granulació i proliferació de fibres elàstiques i conjuntives, amb la finalitat de reparar, els teixits danyats. El resultat d’aquesta reparació deixa un teixit més dens i resistent, però a canvi, menys elàstic. I per tant, amb menys capacitat d’adaptació. A més, aquestes cicatrius poden crear adherències amb els teixits sans del seu voltant, creant, d’aquesta manera, una tensió cap a elles, empitjorant el correcte funcionament miofascial de la zona.

A tot això, cal afegir-hi també, l’efecte de la radioteràpia. Tot i que cada vegada els tractaments amb radioteràpia són més selectius, això no treu que, per proximitat, l’espatlla sempre es vegi més o menys afectada per la irradiació i, per tant, per les cremades. Davant d’aquesta nova agressió, el teixit miofascial també es retrau portant més tensió a la zona afectada.

Per acabar d’arrodonir el cercle, s’ha de tenir en compte també que el teixit fascial està regulat per sistema nerviós vegetatiu, que és el mateix sistema que regula les nostres emocions. Emocions que, de ben segur, es poden veure molt afectades en tot el procés de la malaltia, i el seu tractament. Davant d’una situació d’estrès i neguit, la tendència del teixit fascial, novament, és de retraure’s. Segurament que, a nivell d’intensitat, aquest factor no serà tant important com els dos primers, però cal tenir-lo molt en compte perquè les emocions acostumen a perdurar en el temps.

Cirurgia, radioteràpia, i emocions. Barreja important de factors que, com hem dit abans, poden arribar a perjudicar la funcionalitat i confort de la nostra espatlla. Per millorar aquesta situació, la fisioteràpia, amb el treball d’alliberació miofascial, proposa tot un seguit de tècniques manuals que pretenen disminuir les tensions i/o restriccions dels teixits, la mobilitat articular i el dolor. Aquestes tècniques poden ser més analítiques i potents, com per exemple, el treball de les cicatrius, o bé més superficials i subtils, integrant el treball no només a la zona de l’espatlla, sinó en el context global de tot el cos.

L’evolució del tractament, estarà directament relacionada amb l’agressivitat de tot el procés i la capacitat de superació, tant física com mental, de cada persona. Per aquest motiu, cada tractament ha de ser únic i individualitzat. Una vegada aconseguida aquesta rearmonització, el fisioterapeuta proposarà un treball més actiu per part del pacient, en forma d’estiraments, per mantenir el guany aconseguit.

Autor: RAMON FONT GARCIA. Fisioterapeuta nº 4152.
Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari, optimitzar la navegació sense identificar-lo i obtenir estadístiques de l'ús del lloc.
Continuar la navegació en aquest web comporta l'acceptació de la política de galetes.
Més informació