Logo
A vegades és la germana, a vegades és l’amiga, a vegades la mare, la filla, una delegada d’Oncolliga, el marit… A vegades és la mateixa persona a qui se li ha diagnosticat la malaltia qui ens truca perquè necessita una perruca. A la Fundació tenim perruques. Són de cabell sintètic de qualitat mitjana-alta a un preu assequible (80 € les de cabell curt i 100 € les cabell llarg). També en tenim de segona mà, que regalem i, en el cas que la persona en vulgui una de cabell natural l’adrecem a on en pot trobar o fer-se-la fer.

Quedem, procurem que sigui aviat. Sovint arriba acompanyada per la persona que ens ha trucat. Entra i s’asseu al silló giratori. La nostra “perruqueria” és petita, amb prou feines deu fer 6 m2. Dos de les quatre parets estàn folrades de caixetes de color blanc que contenen perruques de diferents colors, mides i estils. Parlem. Pot ser que siguin les vivències que l’han portat fins aquí les que prenen rellevància, el per què a mi si…o menys mal que m’ha tocat a mi i no a … o “simplement” m’ha tocat… En un intent de comprendre, de fer espai per integrar la nova realitat, que ja és. Reconèixer que "això és difícil, això fa mal” ajuda. La P. va entrar amb la seva mare. Ella volia ajudar i no se separava de la seva filla que feia anys que vivia sola. La P. no sabia com dir-li que no calia que hi fos les vint-i-quatre hores sense ferir-la, però al mateix temps la necessitava… Acceptar les tensions, l'estrès i les emocions que sorgeixen és el primer pas.

A vegades és la familia qui vol que es posi una perruca perquè no se li noti, perquè no li preguntin - són moltes les mirades al cap del dia-… Escolto. Parlem. La T, després d’unes setmanes de portar gorres i mocadors de colors vius es volia veure amb cabell i es va emportar la perruca que millor li quedava. Res a veure amb el seu cabell d’un mes enrere, la perruca era de l’estil que havia lluït de més jove. Estava radiant. Això de la perruca és un tema cultural, les dones africanes i moltes de Sud Amèrica sovint se’n posen, em comentava. La M. va arribar acompanyada de dos amigues de tota la vida, es coneixien desde la infantesa, l’havien vist portar el cabell de tots colors i cadascun dels pentinats l’associaven a un moment, unes vivències… Mirades, silencis, abraçades, amor. Sovint penso com pot ser que en un espai tan petit hi passin tantes coses, coses de veritat.

Fa uns tres anys que la Roser Estanyol, alcaldessa de Cervià de Ter, va entrar a la Fundació i ens va explicar el seu projecte: Guapes i Valentes. No demanava res. Simplement volia que tota dona que estigués en tractament oncològic pogués empoderar-se obtant, si aquest fos el cas, per una perruca i un assessorament estètic. L’Eva, de la botiga de cosmètica professional Coquette de Girona, s’oferia a ajudar-nos i, al poc ja negociava la compra de perruques i amb la Núria, psicooncòloga de la Fundació, decoraven l’espai on després ella rebria les usuàries del servei. Mesos després de funcionar el servei a Girona, ja l’implantàvem a Palamós, Blanes, Olot i Figueres.

Sempre hem sentit a dir que és més feliç qui dóna. I la ciencia ho ha corroborat. El professor Michael Norton (Harvard Business School) ha comentat que diferents estudis posen en evidència que un cop cobertes les necessitats bàsiques, preferim donar a rebre. I aquest és el secret de la força de moltes de les persones que entren a la fundació: Donar ens fa feliços.

Autor: SYLVIA MIÀS. Psicòloga de la Fundació Oncolliga Girona. Experta Universitària en Psicopatologia i Salut
Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari, optimitzar la navegació sense identificar-lo i obtenir estadístiques de l'ús del lloc.
Continuar la navegació en aquest web comporta l'acceptació de la política de galetes.
Més informació