Logo
Quan sentim la paraula espiritualitat sovint l’associem amb el concepte de religió. Si que és cert que tenen cert lligam, però podríem dir que la religió ens pot orientar i guiar dins de l’espiritualitat, com diu Mariola Bernal, la religió és una manera més de viure l’espiritualitat, ja que aquesta té un espectre molt més ampli. L’experiència espiritual passa a l’interior de les persones, dins nostre i podem o no experimentar-ho físicament. Així doncs, moltes vegades les experiències espirituals poden ser del tot reals per a la persona que les experimenta, però incomprensibles per a qui no ho fa.

També ho podríem entendre com la resposta a la pregunta “què hi faig aquí?” o “quin és el sentit de la meva vida?” L’espiritualitat la podem viure a través de l’art, la família, la vocació, la religió, la meditació...
Sovint aquestes preguntes ens les fem quan ens trobem en situacions de sofriment, de pèrdua, de dependència,... i és quan apareix la necessitat de treballar aquesta espiritualitat per a poder fer una acceptació confiada al que ens està passant. Si es comencés a ensenyar com poder viure aquesta espiritualitat des de ben joves, alguns aspectes de la nostra vida serien més fàcils i entenedors. Després de més de deu anys fent acompanyament a malalts pal·liatius i final de vida, me n’he adonat que aquesta part no es té en compte, i és un aspecte molt important per a poder acomiadar-nos bé de nosaltres mateixos abans de morir, marxar en pau.

Quan dic que “som el que queda quan tot tota la resta desapareix”, parlo de consciència, entenent que entrar en un espai més espiritual consisteix en ser plenament conscients del que som. Consciència com a observadora del cos, les emocions, la ment, l’energia... Quan només queda consciència, deixant de banda aquests aspectes, sent només observats, és quan neix l’espiritualitat. Fer aquest camí és costós i requereix de temps i molt sovint d’acompanyament.

A nivell pràctic, però, em trobo que la majoria de persones que acompanyo en els últims mesos de vida no estan preparats per a parlar i connectar amb l’espiritualitat. Estan molt centrats en tots els aspectes físics, evidentment importantíssim que estiguin controlats, i en la il•lusió de curació, alimentada per la falta d’informació o por a dir la veritat, sigui per part la família o els professionals sanitaris.  Això impedeix que el malalt comenci a ser conscient del procés real en què es troba i inconscientment sigui reticent a obrir-se. En general podríem dir que tots tenim por, i és normal que apareguin mecanismes com negació, evitació, ràbia... que ens protegeixen, però després d’això es pot obrir un nou camí. Ho fem amb el relat, el relat de vida i d’experiència, recol•locant i valorant els aspectes més importants del que hem viscut, reflexionant sobre el llegat, la petjada que fins ara hem deixat... Perdonant i essent perdonat i facilitant la comunicació emocional amb la família. Tot això ens va portant a poc a poc fins a aspectes més transcendents, del significat de tot plegat i de les creences del què hi ha més enllà de la vida entesa com l’entenem.

A part dels aspectes físics, també ens trobem amb una activitat mental i de pensament molt intensa, que frena i ens fa viure en un present creat per la ment i no per la realitat. És difícil que aquest no ens arrossegui. Es tracta d’atendre’l i entendre’l, i saber fins a quin punt ens frena en el camí cap comprendre’ns d’una manera més plena.

Autor: NÚRIA AGUDO, psicooncòloga de la Fundació Oncolliga Girona
Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari, optimitzar la navegació sense identificar-lo i obtenir estadístiques de l'ús del lloc.
Continuar la navegació en aquest web comporta l'acceptació de la política de galetes.
Més informació