Logo
Fa algunes setmanes, en l'acte de presentació de l'Oncotrail 2019, una persona ens va commoure amb una història plena d'amor, fortalesa, tendresa, compromís i superació. En Xavi Garcia Amadó, membre del Keep Fighting Team, ens va relatar com i per què va néixer aquest equip, que ha participat en totes i cadascuna de les edicions de l'Oncotrail que s'han celebrat fins ara. Us convidem a llegir una història que, com tantes altres, conté en ella mateixa l'essència de l'Oncotrail. 
A casa som de St. Celoni. Som una família de les de sempre. L'avi va fer construir sobre la seva casa, els pisos pels seus fills. Sempre hi ha hagut les portes obertes, clau al pany per fora, i d'aquesta manera, igual que els germans de ma mare estaven sempre junts, els fills (els meus cosins i jo) ens hem criat com si fóssim tots germans.

Recordo com si fos ahir el dia que la Mercè, la meva cosina petita, que en aquell moment tenia poc més de 23 anys, va entrar a casa de ma mare, a St. Celoni, i em va venir a veure. La Mercè tenia unes cames súper fortes, morenes d'haver estat a muntanya (vivia i treballava al refugi de Malniu, estava fent els cursos per ser guia de muntanya). Li havia sortit un bony a la cama, just sobre el genoll. Jo, que he practicat diversos esports a la meva vida i que he tingut innombrables lesions, me'l vaig mirar estranyat, li vaig fer un petit massatge i li vaig dir que anés al fisio. Al cap d'uns dies, el diagnòstic no va poder ser pitjor, tenia un càncer.

Des d'aquell moment tota la família ens vam bolcar per intentar ajudar-la. Recordo haver sortit a córrer amb ella per distreure-la, per entrenar junts. Era una època en què les curses de muntanya ja començaven a tenir molts seguidors. La Mercè era molt valenta. En aquells moments jo havia corregut un parell de maratons d'asfalt, però mirava les curses de muntanya llargues com una autèntica animalada. Doncs la Mercè, va ser la primera de la família que va apuntar-se a una marató de muntanya (la Marató del Montseny amb 2700 m de desnivell +). Jo només veure des de casa, primer el Matagalls i després el Turó de l'Home, pensava que era impossible fer-ho corrent.

La Mercè em va ensenyar que es podia fer.

Recordo també, que quan el càncer es va escampar als pulmons i després d'una de les operacions, la vaig anar a veure a l'Hospital de Sant Pau, li vaig començar a parlar d'una cursa. Una bona amiga em va parlar que el seu pare organitzaria una cursa benèfica contra la malaltia. La cursa era per l'Empordà, de 100 km i s'havia de córrer en equips de 6. Sabeu quant va tardar la Mercè, amb 2 o 3 intervencions als pulmons, a dir que ella la correria? Ja us ho imagineu, oi?

L'equip el vaig fer per ella, per enfortir-la, per motivar-la a lluitar, a no pensar, i també per córrer amb ella. Vam formar un equip amb amics que havien corregut tots diverses curses d'ultradistància i la Mercè.  La idea era clara, tots faríem el que podríem per acabar, i faríem el que fes falta perquè la Mercè pogués córrer part de la cursa. Va córrer el tram de després de Pals, un tram planer que surt del pavelló de Pals, passa pel nucli antic del poble i tira cap a una masia que hi ha 7 o 8 km més enllà. Ho va gaudir molt.

El primer any teníem un objectiu claríssim, no guanyaríem la cursa però guanyaríem en la recaptació. La Mercè s'ho va currar molt, va fabricar xapes amb el nom de l'equip, va vendre xapes i diverses manualitats per recaptar diners. Recordo haver escrit a l'organització l'últim dia per la donació i posar 250 € més al nostre compte per guanyar. Vam recaptar més de 3000 € dels quals la Mercè sola en va portar més de la meitat. Va ser l'única vegada que va poder córrer, però mai se n'ha desentès, ens ha fet l'assistència tots els anys, acompanyant-nos durant tots els km, animant-nos, aplaudint-nos.

Té una energia contagiosa.

Jo la veia gaudir i cada any intentava fer fitxatges més bons per córrer més ràpid. Crec que va ser l'any 2016 que vam tardar només 9 h 36 min a fer els 100 km, vam ser el segon equip en arribar a Palafrugell. Any rere any, ha sigut un motiu de motivació i de superació per tots.

Però la història no té un final feliç....

Entre l'any 2017 i el 2018 a casa hem tingut un atac massiu de la maleïda malaltia. Primer va ser en Jordi, germà de la meva mare, el dissabte 11 de març de 2017 em va dir: "que vagi molt bé la Marató de demà". Ho va fer des del llit de la planta d'oncologia de Vall d'Hebron. Van ser les últimes paraules que em va dir, les últimes que em dirà. Jo corria l'endemà la marató de Barcelona, ell ens va deixar el següent dimecres, després de lluitar més de 2 anys contra un càncer de pàncrees. I la coincidència ha volgut que avui, 18 de gener, faci exactament un any que els pulmons de la Mercè ens van deixar a tots sense aire.

No puc expressar res sobre aquells dies, no puc, encara no ho he superat.

Vaig ser incapaç de pensar a fer l'equip per córrer l'Oncotrail del 2018. Se'ns va passar la data de la inscripció. La malaltia ens havia guanyat, si la Mercè no hi era, no podia ni pensar-ho. Un dia, però, corrent amb llàgrimes als ulls per Olzinelles (zona de muntanya prop de Sant Celoni), vaig pensar que la Mercè mai s'havia rendit, que havia lluitat molt, que m'havia ensenyat a ser valent de veritat. Vaig arribar a casa i vaig proposar a tots els cosins si volien fer l'Oncotrail. Vaig parlar amb aquest grandiós home que tinc aquí al meu costat i em va dir que s'havia ampliat el nombre d'inscripcions i que podríem córrer.

L'any passat vam córrer per ells, per en Jordi i per la Mercè. Vam posar els seus noms a la samarreta de l'equip, no vam voler buscar espònsors ni empreses que ens ajudessin, no va caldre. Ho hem d'agrair a la quantitat bestial d'amics que hem fet aquests anys a causa de l'Oncotrail. Gent disposada a col·laborar en el nostre equip cada any (els que han corregut, els que ens han fet d'assistència i els que ens han ajudat econòmicament cada any, com en Juan i en Santi per exemple) sense mai ningú demanar res a canvi.

Aquest 2018, l'Andreu, germà de la Mercè, i en Pol i l'Arnau, fills d'en Jordi, van córrer tots 3 més de 50 km, sense haver corregut mai res semblant.

La Cristina, la meva cunyada, que va passar un càncer a la primavera de l'any passat, a l'octubre va córrer més de 45 km.

L'Anna, la meva parella, i la meva germana Sílvia, van córrer més de 35 km cadascuna, quan mai els havien corregut, ni havien somiat que ho podien fer.

I en Pere, el cosí superdotat per l'esport, que va deixar de guanyar curses sobre la bici, per córrer gairebé 80 km.

No recordo cap queixa de ningú durant la cursa, cap desànim, cap paraula parlant de cansament. Hi ha moltes fotos d'aquell dia amb els nostres ulls amb mirades perdudes, mirant al no-res.
Quan ens miràvem als ulls entre nosaltres, ens ho dèiem tot. Quan defallíem miràvem els noms de la samarreta i seguíem corrent.

Som el Keep Fighting Team, l'equip en què un any va córrer la persona més valenta i més lluitadora que mai coneixeré. La meva cosina Mercè!

Gràcies Oncotrail!!
T'estimo Mercè!!

XAVI GARCIA AMADÓ (Keep Fighting Team)

Organitzadors

Col·laboradors

Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari, optimitzar la navegació sense identificar-lo i obtenir estadístiques de l'ús del lloc.
Continuar la navegació en aquest web comporta l'acceptació de la política de galetes.
Més informació