Logo
Va néixer a Figueres el 27 d’abril del 1952. El seu besavi per part de pare va crear la fàbrica de Xocolates Comet. Al besnet, l’actual tresorer de la Fundació Oncolliga Girona i ideòleg de l’Oncotrail, tot i no haver viscut la flaire de l’obrador de xocolata, li agrada recordar que les seves arrels són molts dolces i xocolateres. Així com també els números, atès que prové de família de banquers i que, en definitiva, és l’ofici pel qual es va decantar. Resulta que el seu avi matern va ser un dels creadors de Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Gerona juntament amb la Diputació de Girona, i el primer director de l’entitat avui desapareguda. I és on ell, en Lluís Comet, va treballar fins que es va prejubilar l’any 2010 coincidint amb la fusió de Caixa de Girona amb la Caixa de Pensions, i que li van diagnosticar el càncer.

De petit, deia que volia ser metge i va arribar a fer dos cursos de medicina. Però es va adonar que aquella professió no anava amb el seu tarannà ja que, segons manifesta, “en aquella època hi havia un despotisme total envers el malalt”. Per això es va dir a si mateix: “Amb aquest menyspreu que tenen els metges cap al pacient, me’n vaig a fer una altra carrera” (es va decantar per econòmiques). Avui, però, aclareix: “Sortosament els temps han canviat i la part humana és un factor molt important a l’hora del tracte entre metge i pacient.” D’altra banda, des de molt jovenet, amb la que avui és la seva esposa, sempre deien: “Quan acabem la carrera (ell la de medicina i ella la de mestra) ens n’anirem a un poble de l’Àfrica a treballar per la gent desfavorida.”

Tota aquesta sensibilitat ja manifestada es va veure incrementada quan fa uns anys va ser afectat per la malaltia del càncer. Si a tot plegat hi afegim que Lluís Comet té una especial predisposició per les activitats esportives i de risc, tenim com a resultat la Fundació Oncolliga Girona i l’Oncotrail.

Lluís, li fa res abans de posar-nos a parlar de l’Oncotrail, explicar alguna cosa, fins on cregui que pot explicar, de diferents moments de la malaltia ja que, de fet, aquesta activitat esportiva la va pensar de resultes que li van diagnosticar càncer i va haver de fer tractament?
No, no em fa pas res.
Quan i com se’n va adonar, que li passava quelcom anormal?
Bé, en el meu cas és un limfoma fol·licular. El limfoma afecta el sistema limfàtic de la persona i me’n vaig adonar un dia quan m’estava dutxant. Em vaig notar com si m’hagués sortit una hèrnia, atès que era a la zona inguinal, i com que a mi m’havien operat d’una hèrnia inguinal, la de la dreta, i m’havien avisat que al cap d’un temps m’haurien d’intervenir del costat esquerre, doncs vaig dir-me: mira, ja tinc l’altra hèrnia aquí.
I va anar a veure el metge...
Sí. Hi vaig entrar dient-li que em semblava que m’havia sortit l’altra hèrnia. S’ho va mirar i em va dir: “Lluís, això no és una hèrnia. No en té pas la pinta. Per la qual cosa, inicialment, farem una biòpsia i veurem exactament el que és.” I així va ser que em van fer la biòpsia.
L’espera dels resultats, llarga i amb el neguit de la incertesa...
Bé, sí, però a mi el que em va deixar glaçat va ser de la manera que el metge m’ho va comunicar. Recordo que em va trucar per telèfon. Era el dia d’anar a esperar els Reis del 2010.
Li ho va comunicar per telèfon?
Sí, encara era a la feina, tot i que em va trucar pel mòbil particular. Em va dir que ja tenia els resultats de la biòpsia i que tenia un limfoma. “Però vine a veure’m i ja en parlarem.”
Ostres, una mica fort dir-li per telèfon, no?
Sí, és clar, perquè el nom de la malaltia, d’entrada, ja sona malament. La veritat, va ser una patacada molt forta.
I en arribar a casa seva?
Bé, la Maria, la meva dona, que em coneix molt bé, va notar que em passava alguna cosa. Però jo vaig dir que no, que res, coses de la feina, i així vaig guanyar temps per deixar passar la diada de Reis.
Però l’endemà de Reis...
Tal com havia quedat per telèfon amb el metge, vaig anar-hi perquè m’expliqués bé què era el que tenia exactament. M’ho va explicar amb pèls i senyals i ràpidament es va posar en marxa tot el protocol i l’oncòleg em va derivar a l’hematòleg. Una vegada al Trueta em van confirmar que era un limfoma fol·licular de grau 2, després d’haver-me fet una altra biòpsia.
Alguna explicació més entenedora li degueren donar, no?
Em van dir que és una malaltia que no es curava i que la tindria tota la vida. Però que amb el tractament de quimioteràpia, que de seguida em van programar, em van explicar que s’aturaria tot i que, al cap d’uns anys, es tornaria a reproduir. Que això tant podia ser en deu anys, com en quinze, o que podia ser en vint.
Però el tractament de quimioteràpia li va reduir el limfoma...
Sí. Vaig estar en tractament de quimioteràpia durant mig any i aïllat a casa. Jo tenia tot el sistema limfàtic inflamat. És a dir, tots els ganglis del braç, del coll, i dels engonals. Però la quimioteràpia va reduir el limfoma, va treure la malaltia d’allà, vaja, la va deixar adormida. I allà està, adormida.
Ha dit que va estar durant sis mesos aïllat a casa seva?
Efectivament. El metge em va ben remarcar que en el decurs d’aquest temps, ni teatres, ni cinemes, ni pavellons, ni autobusos, ni contactes amb gent.
Com és això, perquè la malaltia no era contagiosa, veritat?
No era contagiosa, però jo baixava molt en defenses i podia agafar qualsevol virus. I és clar, en saber que la meva dona era professora, llavors el metge va dir-nos: “Doncs malament, perquè vostè és una font d’infeccions i de virus en estar permanentment amb tanta gent.” I la meva dona va agafar la baixa i en el decurs dels sis mesos de fet vam ser els dos que pràcticament vam estar aïllats a casa.
És molt important el suport familiar en les malalties, però sobretot en les de càncer. És així?
Sí. I he de dir que a part de la Maria, la meva dona, que em va donar suport permanent, també va ser molt important el dels meus fills.
Quants anys tenia, vostè?
Cinquanta-vuit. Va ser el 2010, el mateix any que es va casar la meva filla. Era quan havia començat a fer tractament de quimioteràpia, que a mi em deixava molt feble. Però en comentar-li al metge que volia estar bé pel dia del casament de la meva filla, em va assegurar que així seria, i així va ser. A l’endemà no servia per a res, però el dia del casament va anar tot bé.
Això ha dit que passava el 2010.
Sí, encara estava treballant. Era l’últim any de la Caixa de Girona. M’hi vaig estar fins que Caixa de Girona es va ajuntar amb la Caixa de Pensions. O sigui, que hi va haver la fusió i va ser quan em vaig prejubilar coincidint amb la malaltia. Vaja, quan em van diagnosticar que tenia càncer, i just vaig treballar un mes i prou.
Va ser molt valent a l’hora de fer front a la malaltia...
La veritat és que mentre no em van explicar de manera clara el que tenia vaig estar molt tranquil. Però llavors... és que en aquest tipus de malaltia, encara, sobretot uns anys enrere, associàvem tumor i càncer amb mort. És el primer que et passa pel cap. Però no sé, m’ho vaig agafar amb prou coratge, sense afectar-me de manera molt gran l’estat anímic. Sobretot perquè els metges sempre em van dir: “Lluís, d’això no te’n moriràs, però és una putada per tu perquè a partir d’ara dependràs dels metges i se t’escurçarà la vida. Ara bé, segurament et moriràs de qualsevol altra malaltia que no pas d’això.” Amb aquesta explicació, la veritat és que em vaig quedar més tranquil. Sempre he tingut molta confiança en els metges i no calia angoixar-me i sí fer-hi front.
I un bon dia fent sessió de quimioteràpia, va pensar en quelcom per millorar la qualitat de vida dels malalts de càncer.
Sí. És que em ballava pel cap en resultar que la meva filla, que corre curses i en aquella època va participar en el que va ser la primera edició de la Trailwalker, em va demanar per ajudar-la com a suport. Com que només havia de donar-li suport anant en cotxe, vaig dir-li que sí. En aquell moment just havia acabat el tractament de quimioteràpia i després vaig començar-ne un altre que era un protocol d’assaig per al cas que si es tornés a reproduir el limfoma, fos molt més tard. Doncs bé, estant assegut en una de les butaques, fent el tractament a l’ICO del Trueta, va ser quan em vaig preguntar: si els esportistes són capaços de reunir-se per recollir diners per a una acció solidària molt bona, com és la Trailwalker, per què no podem fer quelcom semblant aquí i ho fem per millorar les instal·lacions o mobiliari com aquest en el qual jo ara mateix incòmodament estic fent el tractament? Butaques incòmodes per estar-hi moltes hores ja que hi ha tractaments llargs. I a més no hi havia res per distreure’t.
Podia llegir...
Sí, però vaig preferir, el primer dia, anar-hi amb un ordinador portàtil, però la bateria es va acabar i en demanar per endollar-lo al corrent em van dir que si es connectava l’ordinador m’havien de desendollar la màquina a la qual estava connectat. A partir d’aquí, entre una cosa i l’altra em vaig dir que s’havia de fer quelcom per millorar situacions com aquella, pensant en la importància de la qualitat de vida del malalt de càncer, en aquest cas.
O sigui, que d’alguna manera va ser el primer pas de l’Oncotrail.
Sí, i com que quan vaig començar a tenir la malaltia ja m’havia posat en contacte amb l’Oncolliga de Girona i a col·laborar-hi ja que veia que lligava molt amb el meu tarannà, atès que a la part solidària s’hi afegia l’activitat esportiva per recaptar diners, vaig parlar de la idea amb la Lluïsa Ferrer, la presidenta. Li va semblar molt bé i em va encoratjar a tirar endavant. Llavors vaig anar fent contactes amb diferents persones. Una d’elles i principal va ser el farmacèutic de Llafranc, l’Antoni Mendieta, que va ser qui em va presentar en Jordi Alsina, àlies Xiu, i en Xavier Garcia, de l’Agrupació Excursionista Palafrugell i Club Atlètic Palafrugell. Que van ser, i són, la base de ser de l’Oncotrail. Com que els va encantar la idea i el motiu pel qual es volia portar a terme, a partir d’aquí tot plegat es pot dir que va començar a agafar forma.
I va néixer la primera edició?
No, no. Fins que no vam fer la primera edició vam estar dos anys treballant-hi, fent reunions mensuals. Amb tot, hi va haver un moment que vam quedar encallats, que semblava que no arrencàvem i jo vaig proposar de deixar-ho estar. Però una altra persona del Club Atlètic, en Manel Jofra, que s’havia afegit a les trobades, va dir: “Lluís, a tu et sembla que no estem avançant, però sí que ho estem fent. Pensa que tu no fas curses habitualment i et sembla que no fem camí, però estem en una cursa de fons i estem a punt d’arribar a la meta.”
Va ser clau per a l’Oncotrail trobar la bona predisposició de l’Agrupació Excursionista i Club Atlètic Palafrugell?
Rotundament sí. Jo diria que l’Oncotrail és la fusió de tres entitats que són el pal de paller: Fundació Oncolliga Girona, Club Atlètic i Agrupació Excursionista Palafrugell. Són clau en tot, en la forma que s’hi han implicat, la infraestructura d’uns i altres i en totes les aportacions de millora que es van fent.
Una activitat, l’Oncotrail, d’envergadura i amb molts de voluntaris per fer-la possible...
El primer any va costar una mica, fins que en trobar grups que es responsabilitzessin de cada lloc d’avituallament ho vam encertar. I és que cada grup s’ha anat fent seu aquell lloc i, per tant, una part de l’Oncotrail. I això és bo que cadascun s’ho senti seu, però al mateix temps sent de tots. La feina de tots plegats, perquè tots som voluntaris, és imprescindible.
Quants voluntaris són en total?
Entre uns i altres, en aquesta cinquena edició hem superat els cinc-cents. I entre aquests molts voluntaris val a dir que ha sigut molt important la bona feina de les delegacions de la Fundació Oncolliga.
Després d’arribar a 200 equips participants, pot morir d’èxit l’Oncotrail?
Crec que no, perquè en cada edició a part de reinventar-nos, això vol dir millorar en l’organització, els participants després d’haver fet cent quilòmetres, tot i estar cansats, arriben amb un somriure i ja demanen quins dies serà la propera edició. Això vol dir que, sense adormir-nos, l’Oncotrail té present i futur perquè ha arrelat com a important prova esportiva solidària.
I el proper dia 18 ja presenten la sisena edició...
Efectivament. I a més a més, de manera engrunada i transparent explicarem on han anat a parar els 230.000 euros recaptats aquest any que hem acabat.

Entrevista publicada al diari EL PUNT AVUI (6 de gener 2018)
Autor de l'entrevista: JOSEP BOFILL I BLANC

Feu clic AQUÍ per veure l'edició digital - Feu clic AQUÍ per descarregar-vos el PDF

Organitzadors

Col·laboradors